Un altre curs i en van...

Ja sé que igual és tard per escriure aquest post ara que ja fa ben bé 15 dies que hem començat el curs però ja sabeu la meua situació anímica en el moment de començar el curs (vegeu el post anterior) i que encara dura.
No obstant això, i malgrat la ràbia que encara sent, he de mirar endavant, tal com jo ja sé i li recomane a tots i tal com , molt sàbiament i amistosa, m'han recomanat els bons amics Merxe i Tomàs.
Tal com dic al títol, un altre curs i en van.... Si voleu que siga més exacte en van 36 dedicats a aquesta cosa que diem ensenyament.
Jo sempre he dit que no volia dedicar-me a l'ensenyament i, més en concret, que no m'agradava ensenyar però, si és veritat, sóc un absolut frau i he estat enganyant una quantitat enorme de joves o, si no és veritat, era jo mateix que m'enganyava intentant convèncer-me que aquella era una feina que no volia fer quan, en realitat, em feia feliç en alguns moments.
He de dir que molta gent, Merxe Fuster no para de recordar-m'ho, em diu que això que no m'agradava ensenyar era una espècie de posat que deis sense pensar-hi.
Siga com siga, ací estem altra vegada en un nou curs i començant a batallar amb l'alumnat que ens ha tocat.
Ha canviat tant l'ensenyament en els anys que duc en això que ja res no es diu igual, BUP, COU, EATP us en recordeu? Ara tinc BAT Ciències de la Natura i BAT Ciències Socials, PQPI, un Taller de Matemàtiques (sense eines específiques, quin taller tindrem).
El que no ha canviat però és el meu ànim quan arribe a les classes: intentar que aprenguen el que es diu que han d'aprendre (segurament molt menys cada vegada) amb la millor disposició possible i fent la feina ben feta. Avui mateix els deia als meus alumnes de PQPI de 2n (en saben molt poquet de les matemàtiques més bàsiques) que si no aconseguia ensenyar-los matemàtiques almenys volia que aprengueren la disposició a fer les coses ben fetes, quan seguesquen estudiant si ho fan, cosa que dubte, o muntant o arreglant qualsevol cosa. Crec que sobren les persones que fan les coses a mitjan fer.
Seguiré per ací en dies pròxims

Inici oficial del bloc

Vaig crear aquest bloc fa ja quasi tres anys (vegeu el Post de prova de més avall) i l'havia deixat inactiu des d'aleshores perquè es veu que no sóc jo molt d'escriure.
Ara però, amb la represa del bloc del meu fill, el veritablement conegut Ferran Escrivà, m'han entrat les ganes de contar algunes coses.
El problema que tinc aquests dies en què escric això és que tinc una ràbia dins de mi que no sé com amagar-la i no puc escriure de cap altra cosa que no vaja contra la vida així en general.
Des de fa una setmana tenim el meu germà a la UCI de l'hospital de Gandia en un estat de gravetat extrema i lluitant entre tots, no sé ben bé si ell també pot lluitar, per tindre una mínima esperança de salvació.
El meu germà Miquel s'ha jubilat a principis d'aquest mes de setembre i el dia 8 el vam haver d'ingressar a l'hospital. Què significa jubilació exactament?
On està la vida dolça que segurament li van desitjar els seus companys de l'Ausiàs March de Gandia el dia del seu comiat?
On queda l'esperança de la meua cunyada Lola per poder renyar-lo de més a prop perquè es cuidara, ara que seria més a sobre d'ell?
On són les expectatives dels meus nebots Miquel i Ana que estan preparant oposicions per poder posicionar-se en la vida futura i que el seu pare quedara orgullós d'ells?
El més greu de tot és que, per a mi, això s'afegeix a un for colp que vam tenir al mes de maig de l'any passat quan el nostre gran amic Juli (Josep Juli Giménez) va faltar al cap de pocs mesos d'haver-se jubilat.
Espere contar alguna cosa més agradable la propera ocasió que aparega per ací.