Vaig crear aquest bloc fa ja quasi tres anys (vegeu el Post de prova de més avall) i l'havia deixat inactiu des d'aleshores perquè es veu que no sóc jo molt d'escriure.
Ara però, amb la represa del bloc del meu fill, el veritablement conegut Ferran Escrivà, m'han entrat les ganes de contar algunes coses.
El problema que tinc aquests dies en què escric això és que tinc una ràbia dins de mi que no sé com amagar-la i no puc escriure de cap altra cosa que no vaja contra la vida així en general.
Des de fa una setmana tenim el meu germà a la UCI de l'hospital de Gandia en un estat de gravetat extrema i lluitant entre tots, no sé ben bé si ell també pot lluitar, per tindre una mínima esperança de salvació.
El meu germà Miquel s'ha jubilat a principis d'aquest mes de setembre i el dia 8 el vam haver d'ingressar a l'hospital. Què significa jubilació exactament?
On està la vida dolça que segurament li van desitjar els seus companys de l'Ausiàs March de Gandia el dia del seu comiat?
On queda l'esperança de la meua cunyada Lola per poder renyar-lo de més a prop perquè es cuidara, ara que seria més a sobre d'ell?
On són les expectatives dels meus nebots Miquel i Ana que estan preparant oposicions per poder posicionar-se en la vida futura i que el seu pare quedara orgullós d'ells?
El més greu de tot és que, per a mi, això s'afegeix a un for colp que vam tenir al mes de maig de l'any passat quan el nostre gran amic Juli (Josep Juli Giménez) va faltar al cap de pocs mesos d'haver-se jubilat.
Espere contar alguna cosa més agradable la propera ocasió que aparega per ací.
Monastrell? Monastrell! [Setmana 3]
Fa 9 anys
1 comentaris:
Segurament les noves generacions es relacionen de forma diferent. No els importa fer públiques les seues vivències i els seus sentiments. Jo no puc negar que em fa una mica de pudor expresar-me en obert. Però si tú has fet aquest comentari en públic, considere que es així com esperes les respostes. No tinc cap conhort per a la teua ràbia i potser desesperació. La vida és així, i jo no sé perquè. Malgrat totes les dificultats i totes les tristeses, cada matí surt el sol i tornem a enredar-nos en el dia a dia que no ens dona temps per a pensar i tenim la ilusió que som necessaris per alguna cosa. Crec que quan deixem aquesta rutina, pensem que ja no fem falta i ens deixem caure. Però no ens podem rendir. No pots rendir-te, Ferran. Som molts, o alguns, els qui necessitem que estigues ahí i estigues fort i ens descobrisques moltes coses amb la teua lusidesa. (Em trobe cercant paraules al diccionari per tractar de "fer les coses ben fetes" com tú m'has ensenyat). Espere que Miquel puga superar aquest tràngol, però si no, cal que tú estigues ahí per donar suport a la teua cunyada i els teus nebots. És humà desesperar-nos, però no ens porta res de bo deixar-nos dur per la desesperació. T'estime a tú i a tots els teus
Merxe
Publica un comentari a l'entrada