Dubrovnik (2). Primer dia

Al post anterior vaig dir que intentaria escriure algunes coses sobre els dies a Dubrovnik i, després de l'inicial amb consideracions genèriques sobre turisme, he decidit fer una relació de cada dia del viatge que am fer amb la Xelo.
El primer dia real del viatge va ser dimarts 13 ja que dilluns el vam dedicar al viatge i arribàrem a l'hotel bastant tard.
Dimarts ens vam alçar bastant matí (cosa gens difícil en aquelles terres on es fa de dia més d'una hora abans que ací) i vam anar cap a la ciutat vella en bus (el núm 6 per si aneu alguna vegada cap als hotels de la península de Lapad).
l'entrada a la ciutat vella es fa sempre per la porta de Pile i només entrar a la ciutat te n'adones de la meravella de ciutat que et disposes a visitar.
La primera cosa que et trobes és la font de'Onofrio que domina tota la plaça d'entrada i darrera d'ella la famosa Placa o Stradum que és el carrer principal de la ciutat.
Vam dedicar tot el dia a caminar pels carrers i les places, a visitar alguns edificis bellíssims com ara el Palau del Rector, l'església dels Franciscans, l'església de Sant Blai (patró de la ciutat i omnipresent), la catedral, el palau Sponza (amb una impressionant sala dedicada als morts en la darrera guerra civil de 1991-92), columna de Rotllà, torre del rellotge...
De tota manera, el que més em va impressionar aquell dia va ser la passejada pels carrers laterals, sobretot els de la part esquerra en el sentit Pile-Port Vell, aquells carrers empinadíssims i tan estrets.
Cap a migdia vaig tenir el primer contacte amb una de les coses que més m'han agradat al viatge, la cervesa de Croàcia que és, en general, molt bona encara que no la serveixen tan fresca com ens agrada per ací i com requereix la calor intensa que feia aquells dies.
Per dinar vam anar a un restaurant on serveixen bàsicament peix i que recomane si alguna vegada us perdeu per allí. Es tracta del restaurant Proto i està situat al quart a cinqué carreró de la dreta en la direcció Pile-Port Vell. Ens van servir uns calamars (sempre presents a totes les cartes d'aquella part de Croàcia) i un peix blanc molt bo (lamente no recordar el seu nom ni en català ni en croat) amb un vi blanc de la varietat Poŝip molt recomanable.

Vam tenir temps per la vesprada de pujar a la muntanya que hi ha apegada a la ciutat que té un nom impronunciable -SRD- on es puja amb un telefèric i des d'on hi ha unes vistes de la ciutat magnífiques.

Les fotos més interessants d'aquell dia les podeu veure a l'àlbum de Picasa

Dubrovnik (1)

Hem estat amb la Xelo uns dies a Dubrovnik. Unes cròniques del viatge les faré, potser, més endavant amb un comentari específic que vull fer d'una excursió a Mostar. Ara només volia fer una reflexió sobre el turisme, Dubrovnik i les ciutats que vosaltre vulgueu afegir. La ciutat i tot l'entorn estava ple a vessar durant tota els dies que hi hem estat. A partir de les 9 del matí i fins a ben passades les 12 de la nit estava tot pleníssim. Aleshores vaig fer algunes preguntes i resulta que:

• No han fet cap correguda de bous en tot l'estiu.
• No han vist per allí Julio Iglesiaa ni Tom Jones.
• El mercat "medieval" el fan cada dia de veres i sense semblar carnaval.
• Hi ha una Orquestra Clàssica professional que actua dues vegades per setmana a l'estiu.
• Grups musicals cada nit en un o d'altre lloc (quartets de corda, quintet de metalls, duos, etc.).
• Una xaranga cada tarda de diumenge amb músics de vent i majorettes.
• Hi ha un festival musical que dura tot el mes d'agost

Proveu a posar similituds i diferències i ja em conteu

1 de setembre

Feia més de 30 anys que sabia molt bé on seria i què faria cada 1 de setembre a les 8 del matí: estaria examinant de matemàtiques pendents de cursos anteriors i/o de matemàtiques de COU o de 2n de batxillerat darrerament.
Aquest any no he anat a l'Institut a les 8 del matí malgrat que això no ha servit per llevar-me més tard. Abans de les 7 del matí ja era dempeus sense cap obligació concreta. Normalment, amb Xelo, anem a caminar cada matí a la mar o pels carrers d'interior (si anem amb les gosses), però avui hem decidit posar-nos a treballar en l'hortet d'enfront de casa (sempre hi ha feina en l'hortet) llevant brosses, arrancant unes fesoleres, sembrant unes faves (a veure si en fem de ben primerenques) etc.
Crec que m'ha vingut bé que no anàrem a caminar i férem un exercici físic més fort perquè d'aquesta manera no he estat contínuament pensant en el meu primer dia de jubilació.
Fins ara (11,45 h) hem estat ocupats en feines de l'hort i de casa però ja tenia ganes d'agafar l'ordinador i escriure estes reflexions ximples.
Ja sé que m'he d'adaptar i que la gent em felicita pel carrer quan em veu i em diu que és una benedicció el que m'ha passat i que les generacions futures no ho podran fer i...
Però avui per avui encara em domina una sensació estranya de fi de cicle i de no saber si el nou cicle serà profitós.
Amenace en seguir contant les meues cabòries. Si voleu, podeu deixar de llegir-les o, si no, podeu opinar i dir la vostra.
Seguiré de manera continuada tot allò relacionat amb l'eduació i, més concretament, amb l'ensenyament secundari i aniré opinant sobre aquestes coses.
Per a la tarda, o demà, la meua opinió sobre les "retallades" de la Comunitat de Madrid o de Castilla-La Mancha que (és ben probable) no tardaran a passar cap ací.

De nou, la família a les Illes

En la primera setmana d'agost estàvem (Xelo i jo) passant uns dies a Eivissa, amb Maria que ja sabeu que hi treballa quan una de les últimes nits vam rebre una trucada de Ferran, cosa habitual. Però el que no va ser habitual era el contingut de la trucada que va començar, més o menys, de la següent manera: Tinc una bona mala notía que donar-vos.
Xelo es va espantar una miqueta però, de seguida, Ferran ens va explicar què passava. En una relació provisional de places per al Conservatori Superior de Canàries li havien donat plaça de Musicologia per a tot el curs. La notícia, contada així, era magnífica perquè és això al que es vol dedicar Ferran i era mala perquè siginificava que havia d'estar altra vegada durant un llarg temps separat de Cristina.
En els dies posteriors tots hem estat pendents de la confirmació, o no, de la notícia quan, finalment, el dia 19 s'ha publicat el llistat definitiu de les places i Ferran se'ns va cap a Tenerife a partir de l'u de setembre. Cristina s'haurà de conformar amb veure'l al Skype i les vegades que, suposem, que farà a sovint. El treball li servirà d'experiència i li proporcionarà punts per poder optar a una plaça més acostada. Com deia Kavafis i Llach: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels...
Tot això m'ha fet recordar el post que vaig escriure pel febrer de 2010 en la primera destinació de Ferran a Tenerife, titulada La meua família a les illes que podeu llegir en aquest enllaç.

Què trist!

La nit de dimecres 20 de juliol de 2011 serà recordada en la petita història de l'Associació Artístico-Musical d'Oliva com una nit trista.
La raó està en la renúncia del director de la Banda Simfònica de l'AAMO, Lamberto Olmos Saturnino, a seguir com a director.

Es va acomiadar dels músics assistents a l'assaig perquè el dia abans havia presentat la dimissió immediata. La raó que va donar va ser que dilluns el president de l'AAMO el va informar d'una assemblea de músics que havia tingut lloc el dia 12 de juliol (a la qual no va assistir el president). En ella, segons el que li va contar el president, s'havia parlat de la renovació de la direcció de la banda perquè semblava un cicle acabat. Lamberto va decidir aleshores plegar com a director de forma immediata.
 Com que no sabíem exactament si se li havia explicat de forma correcta el contingut de l'assemblea, els músics assistent a l'assaig, per veu de Salva Mena, li van comunicar al director les conclusions consensuades en ella.
A grans trets les conclusions van ser:

• Efectivament, semblava que calia un canvi en la direcció perquè bastants músics no s'hi trobaven a gust pel tipus de repertori i pel contingut dels assajos que es feien darrerament.
•  La trajectòria de Lamberto a la nostra banda i orquesta ha estat , en general, bona i no es podia consentir que acabara el seu cicle de mala manera com havia estat el cas dels tres o quatre últims directors de la nostra Associació.
•  Per tant, es proposava que, el més aviat possible, la Junta Directiva de l'AAMO fóra informada de l'asemblea i que, si ho consideraven oportú, negociaren amb el director la fi del seu cicle amb un comiat com es mereixia, és a dir, amb un concert o bé al Palau de la Música (el 2 d'octubre) o bé a casa per Santa Cecília.
• Els músics, per la seua banda, es comprometien a posar tota la carn a la graella per fer un concert digne del gran comiat que es mereixia Lamberto.
• També es valorava negativament la quasi nuŀla comunicació que rebien els músics per part de la junta i es demanava que havia de millorar molt aquest aspecte.
• En l'assemblea es va criticar també l'absència del president que, segons sembla, formava part de la comissió de banda simfònica (en l'assaig de dimecres, el president va aŀlegar que l'Assemblea s'havia convocat sense comunicar-li-ho a ell).

Lamberto, després de les paraules dels músics, es va ratificar en la seua decisió de dimitir de forma immediata tot dient que no li agradaven els concerts de comiat i que, a més, seria desagradable per a ell haver d'estar dirigint assajos a músics que no se'l creien.
Va dir de manera repetida que se n'anava sense rencors, estimant tothom i que allà on anara parlaria bé de la banda d'Oliva i dels seus músics.
Com he dit al títol, tot molt trist. No pel comiat de Lamberto que era inevitable sinó per la forma en què s'ha produït que ha estat la contrària del que tots desitjàvem.
En propers posts seguiré contant les meues reflexions sobre aquest tema. En particular parlaré del paper de la junta directiva que crec que no ha estat el correcte.

Nou Bloc

Fa uns dies em vaig adherir al projecte MésVilaweb, cosa que recomane tothom que faça, i això et dóna l'opció de tenir un bloc als blocs de MésVilaweb. He obert, per tant, un nou bloc que no sé amb quina freqüència actualitzats. El podeu trobar a Després de l'activitat...

Gràcies, moltes gràcies.

Divendres passat, 17 de juny, vam celebrar un sopar en què s'homenatjava tres companys que han arribat a la seua jubilació i el centre actual, que es jubila també perquè s'està acabant de construir el nou Institut Enric Valor de Pego.
Un dels companys jubilats, com sabeu quasi tots els qui em llegiu, sóc jo mateix i els altres són Josepa Gilabert i Víctor Navarro.
L'acte va resultar magnífic, començant pel lloc (el pati de l'Institut) que es va condicionar i adornar de manera acurada, seguint pel sopar que va servir el càtering del recentment proclamat campió d'Espanya de cuiners, Evarist Miralles, i continuant amb el fi de festa que va ser impressionant. Van venir un  nombre important de xiques i xics de la banda de música que ens van tocar diversos pasdobles i marxes mores, es va projectar un vídeo molt agradable sobre els tres companys (gràcies, Maite, Rosa, Dolors i....) i amb la presentació de Tomàs Llopis vam dir unes paraules els homenatjats: Josepa, Víctor i jo seguides de regals per als tres presentats pel mateix Tomàs, per Joan Ramon Morell i per Paco Lleches (gràcies a tots ells per les boniques paraules que ens van dedicar)