Maleït dimarts

La represa d'aquests apunts pel passat mes de setembre (vegeu post més avall) es va produir perquè necessitava expressar la ràbia que sentia en aquells dies a causa de la greu malaltia del meu germà Miquel.
Ahir, 17 de novembre, aquesta ràbia es va materialitzar quan, un poc abans de les 12 del matí, vaig rebre una telefonada insistent (Xelo no hauria telefonat a aquelles hores si no haguera estat urgent) que m'explicava que Miquel havia acabat de morir.
Ja sé que han passat molts dies des del primer ingrés a Gandia i que alguns comentaris públics i privats de gent que m'estima m'ajuden a suportar els sentiments de ràbia i de dolor i m'estimulen a mirar endavant, però encara avui no em puc treure del damunt les idees que vaig expressar pel setembre, com d'absurda sembla de vegades la vida, com a penes començada la jubilació se n'han anat tant el meu germà com Juli, com a ma mare se li han mort dos fills i ells no para de repetir que els fills no han de morir abans que els pares -eixe no és el guió previst- com queden tocats la meua cunyada Lola i els meus nebots, Ana i Miguel.
El títol del post prové d'una maleïda coincidència. El dia de l'ingrés a l'hospital va ser el dimarts 8 de setembre, el següent dimarts 15 de setembre el van haver d'operar d'urgència i va ingressar a la UCI i deu setmanes després, dimarts 17 de novembre, Miguel ha deixat de lluitar per la seua vida. Doncs això, maleït dimarts.
Descansa en pau, germà